skip to Main Content
Piscina, Idiomes I Martinenc. Sempre Martinenc

Per Núria Sanz

Nedar 200 metres tres cops per setmana. Saber contar fins a deu en catorze idiomes. I ser del Martinenc. Són les tres coses que en Manuel explica d’ell quan li preguntes com és el seu dia a dia. Per confirmar la primera cal un vot de confiança, més enllà del carnet d’abonat del CEM del Guinardó, que ensenya amb el seu nom. La segona fita la demostra ràpidament orgullós en varietats com el japonès, l’alemany o l’àrab. Però, sense dubte, la tercera confirmació és la més evident i per adonar-se’n, només cal veure’l durant la quarta jornada de grups de l’Històrics. El dia en què els amfitrions es veuen les cares amb l’Hospi i el Granollers per l’últim lloc a les semifinals del torneig.

Arriba ben d’hora, uniformat amb la primera equipació roja i una gorra de la mateixa tonalitat que llueix en lletres blanques les paraules “FC Martinenc” per davant i per darrere. Baixa a les grades, a primera fila a tocar de la llotja, i desplega i lliga una bandera del seu equip. Ho fa amb estima i cura, però amb la voluntat de tenir la força necessària per garantir que ni que a Barcelona es formi un tornado d’aires nord-americans, la insígnia del Martinenc deixarà de ser visible des de la gespa. Una vegada assegurada, abandona la bandera i torna a pujar les escales de la grada tot sol. És l’únic instant en què no se’l veu acompanyat perquè aviat comencen a envoltar-lo els habituals de l’estadi per torns. Ell correspon emocionat a cada una de les salutacions i es dirigeix pel nom als amics que venen amb ell per veure el partit, però també als membres de l’equip del torneig que ronden estressats amb els preparatius d’última hora.

Comença el primer matx, que enfronta els diables vermells amb els vallesans. Els de Javi Gómez surten amb l’esperit que mereix jugar a casa i, tot i la diferència de categoria, mostren una versió més sòlida que el Granollers. Gaudeixen de les millors ocasions del partit, tot i que cap acaba de comportar el gol. A la grada creixen els nervis a mesura que avancen els minuts i no s’aconsegueix materialitzar la feina. Però el Manuel resta intacte, amb la boca una mica entreoberta i les ulleres de sol relliscant a mig nas. Fixa la mirada per sobre dels vidres i amb les celles tenses, controla cada moviment dels jugadors vermells. Assegura als seus companys de fila que “si això acaba amb un 0-0, passarem igualment”.

L’àrbitre anuncia el final del partit i la tanda de penals proclama que el conjunt de José Solivelles ha de quedar-se al camp per disputar el segon enfrontament contra l’Hospitalet. Des de la grada, el Manuel comença a cridar el nom de la plantilla barcelonina i els demana que s’acostin. Als que responen a la petició els felicita pel partit i els ensenya una fotografia seva amb l’exjugador Roland Garros. “Sóc jo amb el gran golejador del Martinenc”, diu emocionat. Els que l’envolten a la grada i no deuen ser habituals a l’estadi el miren amb tendresa i li somriuen cada vegada que gira el cap. Quan tots els jugadors de Gómez són fora del terreny de joc, en Manuel puja les escales cap al lavabo. Pel camí explica que ell és “el soci que ha estat a tots els camps de Catalunya pel Martinenc. A Girona, Lleida, Barcelona i Tarragona. A tot arreu! He donat la volta al país amb ells”.

Durant el segon partit, el Granollers efectua el primer gol de la jornada i durant els quaranta-cinc minuts mostra una versió superior a la dels riberencs. Els de Solivelles acaben signant el triomf per la mínima i posen en mans del resultat del tercer partit el seu pas a semifinals. Als amfitrions només els val una victoria contra l’Hospi per poder ser dissabte al duel contra el Terrassa. En Manuel, que ha vist tot el segon matx al capdamunt de les grades de peu, es dirigeix religiosament a la seva cadira inicial on resta la bandera. Sona l’himne del torneig i els dos conjunts desfilen fins al centre del camp mentre ell s’aixeca i oneja la gorra amb crits de “Martinenc, Martinenc!!”. Comença l’últim partit de la fase de grups.

Els de Gómez surten amb totes i són els encarregats de signar les ocasions més clares durant l’inici del partit. Als voltants d’en Manuel hi ha dubtes de si el conjunt vermell necessita la victòria per classificar-se o si li serveix  l’empat. Interrogants que donen peu a una discussió animada, però ell no desvia en cap moment la vista de la pilota. No diu ni una paraula, tot i que fa l’efecte que és l’únic que té claríssima la resposta. Al minut 19, l’àrbitre assenyala un penal a favor dels amfitrions i la grada esclata quan Lladó l’efectua i el converteix en el primer gol dels diables. Salts, aplaudiments i abraçades entre els veïns d’en Manuel, mentre que ell es limita a quedar-se assegut i treure’s la gorra altre cop i sacsejar-la d’una banda a l’altra. Aquest cop, però, no se la torna a posar.

Només tres minuts més tard, arriba el 0-2, producte d’un pròpia porta del riberenc Steve. Aquesta vegada el gol, que posa mig peu dels amfitrions a la segona semifinal, sí que aconsegueix fer aixecar en Manuel. De fet, triga uns minuts a asseure’s novament perquè es dedica a comentar la jugada a ple pulmó amb tot el públic de la seva zona de graderia. “Ho heu vist?”. Quan torna a instal·lar-se al seient, l’Hospitalet reacciona al marcador i engega el que serà el seu millor tram en tot el torneig. Després d’algun altre ensurt que aconsegueix que els seguidors del Martinenc es posin a la gatzoneta, Steve escurça distàncies i aconsegueix el primer gol dels riberencs. Els últims minuts del partit treuen la versió més nerviosa d’en Manuel, que reposa les mans sobre els genolls i entreobre la boca una miqueta més cada minut que passa, desitjant que el col·legiat Mas López posi fi al seu alterament. Finalment, el desig es compleix.

Torna a sonar l’himne del torneig que anuncia la fi de la fase de grups i en Manuel s’afanya a deslligar la bandera i agitar-la amb els braços ben amunt mentre felicita a crits als seus jugadors. L’acompanya una grada dempeus que aplaudeix riallera i que a poc a poc es dissol per marxar cap a casa. Quan el terreny de joc ja és buit, ell aplega el seu amulet i comença a desfilar cap a la porta de sortida. Lamenta que el partit del Martinenc l’endemà amb l’Espanyol B a la Copa Catalunya sigui tard i no té gens segur si podrà venir. Però assegura que “ens veiem dissabte per la semifinal”. Recorre el passadís fins a la reixa que separa l’estadi del carrer a passes lentes, acomiadant-se de tothom pel nom com ho ha fet en arribar. Demostrant per què el Torneig no només està batejat com a Històrics pels clubs que hi participen, sinó també pel seu públic.

Back To Top