skip to Main Content
El Miracle De La Llum De Manresa

La història diu…

L’any 1339, la capital del Bages, com la gran majoria de territoris d’Europa, va veure’s castigada pels efectes d’una secada sense precedents. L’escassetat d’aigua va convertir-se en el malson de qui treballava la terra, qui governava ciutats i, en general, tota la població. Després d’uns mesos de patir, anomenats ‘lo mal any primer’, els manresans van començar a meditar com podien fer arribar aigua a la seva ciutat per beure i regar els camps. Van decidir, finalment, construir una séquia.

Les coses, però, no van sortir com volien. Mossèn Galceran Sacosta, aleshores bisbe de Vic, va oposar-se i impossibilitar el pas de la séquia pel terme de Sallent, sota la seva jurisdicció. El mossèn creia que l’obra i resultat provocarien que menys aigua baixés pel Llobregat a partir de Balsareny i se’n veiessin ressentits els molins fariners de Sallent i la seva producció. No cal dir que això feia caure en picat, entre altres coses, les seves rendes personals: la història no canvia tant. Així doncs, la decisió del bisbe va fer que els manresans no poguessin construir la séquia.

La llegenda diu…

Prop del migdia del 21 de febrer del 1345, una llum provinent de Montserrat va colar-se pel rosetó de la façana principal de l’església del Carme. Les campanes sonaven i el poble feinejava. Una vegada dins l’edifici, la llum va situar-se a la clau de volta de l’absis i va dividir-se en tres boles: dues de les quals van dirigir-se cap a les capelles de la Santíssima Trinitat i Sant Salvador. Després, van tornar a unir-se en un únic globus i van marxar direcció a Montserrat.

El miracle de la llum va entendre’s com la voluntat de Déu de donar la raó als habitants de Manresa. I el que s’esperava com a resposta era la rectificació del bisbe de Vic, qui no va ser-hi a temps. El 5 d’abril del mateix any, el mossèn Galceran Sacosta va morir, enduent-se a la tomba la convicció que la séquia no passaria per la seva jurisdicció, però sense poder controlar que el substitut, Miquel de Ricomar, sí que va permetre’n la construcció. Per fi, els manresans van poder dir adeu al mal de cap de l’aigua i estrenar aquest canal medieval que tant ha donat a la ciutat i al Bages al llarg dels anys.

L’Històrics diu… 

Al Torneig, els manresans també viuen una secada: no tenen cap títol de l’Històrics. No siguem injustos, recordem que enguany és només el seu segon any en aquesta competició. Hem vist, però, que hi arriben amb molta set. David Acedo, en acabar el primer partit del conjunt, deia: “Tenim una missió molt clara: guanyar el Torneig”. En Noah, quan els manresans donaven per finalitzada la primera jornada, classificats per a semifinals, ho repetia: “Hem vingut a guanyar perquè és com entenem cada partit”.

Segueixen el fil de la història. Han vingut a competir de valent i la seva força dona fruits. Ahir, després de classificar-se superant a la FE Grama en un duet vistós, l’entusiasme dels manresans era tan gran com el dels del segle XIV que tornaven a veure (i beure!) aigua després de mesos de patiment. Caldrà esperar fins al cap de setmana per veure si també posen punt final a la secada a l’Històrics, per ara molt més curta que la dels seus avantpassats. Això sí, els de Ferran Costa ja han deixat ben clara una cosa només en una tarda: ells no necessiten cap miracle per poder endur-se la copa fins al Bages.

Back To Top